Los países del euro avanzan con más austeridad

Crisis en la Eurozona

La Cumbre del Euro acuerda un nuevo pacto fiscal más restrictivo sin el apoyo del Reino Unido

A finales de noviembre, la situación en la Eurozona se agravaba. Ya no se trataba simplemente de los PIGS (Portugal, Italia, Grecia, España y adicionalmente Irlanda) y su “miopía periférica”, sino que incluso los países más aventajados se resentían por la crisis financiera. Un informe de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (OCDE) ya avisó a 28 de noviembre de que el fantasma de la recesión planeaba sobre Europa, y sus líderes indiscutibles (impuestos por ellos mismos, pero indiscutibles), Angela Merkel y Nicolas Sarkozy, dejaban claro que llevarían a la UE al límite con sus políticas de ajuste. Así pues, la UE vivió un periodo crítico en los días anteriores a una Cumbre para salvar la Zona euro que culminaría este 9 de diciembre.

SEO. Una historia de perversión y asesinato creativo

Google SEO. Web SEO. Según Google Insights for Search, esta es la mejor forma de comenzar un artículo sobre el Search Engine Optimization –o, sencillamente, posicionamiento en buscadores– si quieres hordas de lectores entrando en masa a través de tu buscador favorito –y cada día el de más gente–.

DE QUÉ VA ESTO

¿Qué es el SEO? Por si la Wikipedia pilla lejos, el SEO es básicamente la manera de posicionar cualquier texto en internet para que los buscadores lo encuentren más y mejor. Hay muchas formas de hacerlo –a través de un código limpio, el uso de tags adecuados u otorgando un rango de letra mayor a aquello más relevante, por ejemplo–, pero voy a centrarme en lo que otros llamaron hace mucho tiempo ya This Boring Headline Is Written for Google.

Però, en lloc de fer-ho, et vas posar a escriure un post sense sentit

Mires la paret del davant, una paret nua on, des de fa un parell de mesos, t’agradaria penjar un famós quadre de Munch, potser l’únic que tu mateix coneixes. Passada la mitjanit, una com tantes altres, d'un dia sense objectius ni transcendència. Ni assegut, ni estirat, com deixat caure sobre una butaca que primer semblava una extravagància, però que després es va revelar com una cosa bastant còmoda. Un raconet on perdre el temps, i potser quedar-te mig estèril de tant posar-te el portàtil sobre les cames.

Allà penses en silenci, escoltant sense voler la remor de la tele del menjador que emet algun programa imbècil que algú altre mira sense ganes. Marejat pels efectes secundaris d’alguna cosa que t’has pres no fa gaire, entumit per les hores, deprimit pels mesos i anys, gairebé decideixes que ja és hora de fer alguna cosa. Alguna cosa nova, emocionant. Perseguir un somni, potser, escriure d’una bona vegada alguna cosa llegible per una ment sana i aliena a la teva. Alguna cosa que et permeti afirmar que finalment podràs creure, amb el temps, que realment ets un escriptor. Bo o dolent, mediocre, passable, però un escriptor al cap i a la fi, un demiürg de paraules, algú capaç de fer veure, de simular si més no, que és algú interessant.

Però al final, en lloc de fer-ho, et poses a escriure un post sense gaire sentit. I que, i això et fa molta gràcia, no saps si et deixa tant o més buit que abans de començar.

Indignados contra la enfermedad sistémica

“Durante el recorrido, no faltaron reivindicaciones ya conocidas del movimiento, como la exigencia de "una democracia real" que no esté arrodillada ante el poder financiero. Sin embargo, ganaron protagonismo los gritos de protesta contra los tijeretazos en servicios públicos, como los acometidos por la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre.”
Extracto de Público, 15-O: La indignación de Sol contagia al resto del planeta

Este es un fenómeno que se viene observando desde que el gobierno Mas en Catalunya, el de Aguirre en Madrid, y el resto en sus respectivos territorios, han decidido afrontar sus presupuestos y sus maneras de hacer política atacando lo que no debían. Y es bueno manifestarse contra aquello que nos está dejando sin sanidad, sin educación pública, sin una pensión digna y sin tantas otras cosas, pero no podemos olvidar una cosa: una democracia real, un global change, sería mucho más que acabar con retallades o recortes.

Ayer, en Barcelona se pudo notar un equilibrio entre mensajes contra la banca y el cariz que han tomado sus actividades en los últimos tiempos –se podía oír un coro que entonaba un ingenioso equis banqueros se balanceaban sobre la burbuja inmobiliaria–, el malestar social causado por los recortes y otros ya clásicos como el “no les votes”, y esto no debería cambiar. La confluencia de mensajes de protesta, de indignación –por usar un término obligado– contra injusticias de diversos ámbitos no debería cambiar, pero sin olvidar que existe una cierta jerarquía con sus problemas causantes y sus consecuencias derivadas.

No podemos obviar que los recortes no dejan de ser un síntoma de un sistema a todas luces deficiente y erróneo, al menos en su planteamiento actual, y por supuesto de una forma concreta de hacer política con la que, por lo que se pudo ver ayer, mucha gente no está de acuerdo. No podemos dejar de protestar por el maltrato al Estado del bienestar que se ha puesto tan de moda entre nuestros políticos, pero sin abandonar la reivindicación de una democracia real, una democracia no sometida a los dictados del etéreo dirigente, el gran jefe de rostro deformado y desconocido, aquel al que llaman “los mercados”.

Porque los recortes son un síntoma, pero la enfermedad es el sistema –de neoliberalismo salvaje, de dictadura mercantil, de irresponsabilidad bancaria, de opacidad institucional y de muchas cosas más–. Tratar un síntoma no es más que una solución temporal hasta que vuelva a aparecer, probablemente con mayor fuerza, o se manifieste otro de mayor gravedad. Es por ello que no podemos dejar de vacunarnos contra el virus que lo causa, la auténtica enfermedad sistémica insostenible que, si se la deja seguir, terminará devorándolo todo.

Comprar, tirar, comprar: sobre la obsolescencia programada

Hace ya unos meses vi un buen documental sobre la llamada obsolescencia programada; esto es, la programación voluntaria del fin de la vida útil de un producto. O lo que es lo mismo, que muchas de las cosas que empleamos a diario tienen una “fecha de caducidad” implícita que obliga a comprar periódicamente un producto nuevo.

El documental –Comprar, tirar, comprar, de 52 minutos de duración– hace un recorrido histórico por esta “necesaria” costumbre para la producción en masa y el consumismo que, según afirma el documental, “ha definido nuestra vida desde los años veinte”. Una idea que llevó incluso a crear un cártel empresarial en 1924 cuyo objetivo era desarrollar lámparas incandescentes con una duración de 1000 horas, menos de la mitad de las 2500 que se había llegado a alcanzar ya por aquel entonces.

Finalmente, la historia llega hasta lo inevitable: el constante flujo de residuos que genera un sistema productivo que rehúye voluntariamente la eficiencia en pro de forrarse a costa del medio ambiente. Un sistema que tiene un resultado: toneladas de basura electrónica no reutilizable que acaban amontonándose en cualquier país del tercer mundo con un descaro que resulta clamoroso.

En la imagen, las consecuencias de desechar por sistema.

Más información en Wikipedia, en muchos artículos que seguro hay por ahí, y por supuesto en el documental.

Dilluns a la tarda

Mentre penso si és gaire probable que algú més s’hagi trobat en una situació semblant, o fins i tot si ho pot estar experimentant en aquest moment, els minuts segueixen avançant lentament davant dels meus ulls. És dilluns a la tarda, però ben bé hagués pogut estar diumenge, o dimarts, o gairebé qualsevol altre dia. Una tarda en què un sap, inconscientment, que no traurà profit de res que faci. Una tarda en què passa el temps, s’acaben les cançons, altres comencen, però qualsevol intent de fer quelcom útil –entenguem, en aquest context, útil per acadèmic, o si més no mínimament enriquidor d’alguna manera– mor inclús abans de ser plantejat seriosament.

No es tracta ben bé d’una sensació desagradable, però tampoc resulta còmode saber que aquests moments d’inconsciència desperta, d’hores entumides amb la mirada fixa a la pantalla, de desconnexió passiva de la realitat, no tornaran mai més –i això que mai he estat un gran representant de la doctrina carpe diem–. Es pot saber què em passa? D'on surt aquest estat que transcendeix la distracció, que se'n podria dir gairebé una concentració extrema en el no-res?

Potser simplement el cervell necessiti prendre’s una llicència somiatruites de tant en tant. En aquests moments en què no ets capaç ni tan sols de relaxar-te i llegir un bon llibre, o de mirar una pel·lícula, i pensar que ja faràs demà el que hagis de fer, de tant en tant m’agradaria saber la millor manera d'actuar per fer callar aquesta inquietud. Estirar-me al llit, mirant el sostre? Forçar-me a fer deures i experimentar quin efecte té en mi mateix –desagradable, probablement–? Intentar escriure'n i esperar que algú s’ho llegeixi?

Sigui com sigui, suposo que, de tant en tant, un es pot permetre somiar despert.

El enigma de la falla de Amigara

No, este post no trata sobre periodismo de lo desconocido ni comenzará con un bienvenidos a la nave del misterio o similares, sino que se trata de la recomendación de una obra de ficción –un manga, concretamente–. Dicho esto, y antes de que alguien se sienta engañado, que dé comienzo el post.

Después de comenzar un nuevo curso y volver a la rutina –básicamente, a hacer cosas en general– llega el momento de ir cogiendo ritmo y comenzar a actualizar esto, que si no cada vez irá costando más. Solo mencionar dos cosas antes de entrar en materia: pretendo que esto sea una entrada bastante suave –en lugar de comenzar directamente a saco con análisis sesudos de la realidad y mi desagradable visión del mundo, he preferido reinsertarme en esto con una simpática recomendación– y desde luego no prometo mantener un ritmo de actualización de vértigo. Pero al menos espero que no pasen otros cuatro meses hasta la siguiente cosa que se me pase por la cabeza estampar aquí.

Obri els ulls, senyor Monzó

Senyor Monzó, crec que s’equivoca. Reconec que va quedant clara la seva postura, no només a través de la seva columna del dia 19, sinó també a través de les seves intervencions a Twitter, que manifesten una prepotència que ja ultrapassa el simple escepticisme. Al marge que aquesta no sigui l’actitud correcta –està molt bé que no hi cregui, però deixi’ns fer, que 150.000, segur que ara en som molts més, fan més que zero i en silenci– els seus arguments em semblen d’una debilitat i un desconeixement alarmants.

Primer de tot, sí, se’n diu revolució, però queda clar sols llegint els manifestos que surten de les acampades i manifestacions –sé que de vegades és difícil llegir-se allò de què s’està obstinadament en contra, però li demanaria un esforç– un s’adona que no volem fer caure cap govern o sistema, si és això el que vostè entén per una “revolució”. Potser és que “profunda reforma” no hi cabia al hashtag. Només volem, i això ja ho haurà sentit –si ho ha volgut sentir–, allò que se’ns va prometre de bon començament: que l’economia no ha de servir per especular incontroladament i la democràcia està al servei del poble, que per això hi posem la meitat de la paraula. El problema és que, instal·lats en aquesta falsa democràcia al servei de qui més té, aquesta “profunda reforma”, atesa la poca deferència que els polítics acomodats tenen cap als seus ciutadans –la darrera decisió que es va prendre a nivell estatal consultant el poble crec que van ser, i corregeixi’m si vaig gaire errat, les eleccions generals de 2008– pot semblar tan difícil que pugui ser qualificada, salvant les evidents distàncies, com una revolució. A més, sembla que el temps ens va donant la raó, i les acampades es van estenent arreu del món. Tot i això, li reconec una certesa: això no s’assembla gaire a allò que va passar al món àrab, en la mesura que no vivim en cap sistema autoritari –tot i que veient les càrregues dels mossos un n’ha de dubtar de vegades– i, com ja li he dit, no volem fer caure cap sistema, només fer que s’adapti a allò que en teoria hauria de ser.


"És difícil saber què volen els campistes”. Li repeteixo que es llegeixi les propostes concretes que ja comencen a sortir de les assemblees. Fins i tot diu que ha llegit que algú demana un govern de transició que tregui Espanya de la UE. Ho sento, però aquest “he llegit que algú” en cap cas pot constituir la base per criticar tot un moviment. I això que diu de sortir de la UE no ho he vist encara en cap demanda de Democràcia Real Ja, tot i que allò que ha passat darrerament faci pensar que li cal una reforma –que no revolució– àmplia i urgent si no vol esdevenir definitivament un fracàs. De tota manera, reconec que és aviat per formular un full de ruta clar i consensuat per tots, i els objectius ara mateix passen per establir uns punts mínims que puguin semblar bé a la majoria. Ningú va dir que això fos cosa de dos dies, i no tingui cap dubte que això continuarà més enllà de les acampades. Com ja he sentit alguna vegada, "anem lents però és que anem molt lluny". Finalment, només espero que veient les imatges dels darrers dies hagi abandonat la idea que els “indignats” són un grapat d’okupes i malcriats amb iPhone i “interneeer”. Obri els ulls.

Uriel Bertran: "Un cop tinguem la independència ja debatrem sobre el nostre model de país"

Uriel Bertran és el Secretari General de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i diputat de la formació al Parlament de Catalunya. Abans d'això havia estat diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i cap de les joventuts del partit, les JERC. El pal de paller del programa electoral de SI és la promulgació de la Llei de la Independència per part del Parlament, que ja han presentat. El proper dimecres el Parlament debatrà les esmenes a la totalitat.

Quan un minut ja és massa tard

Acabo d'arribar del TerrassaNTweets i he d'estudiar, així que seré breu. Podria explicar més o menys el que ha passat, el que s'ha dit, el que s'ha comentat, però em sembla a aquestes alçades un exercici bastant fútil. I és que, en aquests casos, un minut de retard ja és, de fet, massa tard.

El cinema en 3D o una bajanada caríssima

El que ve a continuació és un discurs més o menys violent contra les 3D en el cinema actual. Qui busqui quelcom diferent o més interessant, ja pot girar cua.

El cas és que he vingut de treballar fa una estona i m'he proposat, de nou, compartir algun text amb els meus lectors fidels, potser jo mateix i prou, però tampoc sé ben bé per on començar ni on vull arribar. És igual, el tema són les 3D.

 

Atents a la dona de l'esquerra de la imatge. Una rebel. / Foto: REUTERS

Arturo Pérez-Reverte: "Un periodista con un bloc y un lápiz es el ser más peligroso del mundo”

Sentado en el suelo de una sala donde, sencillamente, no se cabía, con las piernas dislocadas y en una postura bastante incómoda, he podido asistir a lo que a mi juicio ha sido una grandiosa y chocante lección de realidad. Podría acabar con esto, dejarlo tal y como está, y de hecho he llegado a considerarlo seriamente –más corto y en Twitter–. Pero como he creído que este tema merece más, lo dejo para otro rato. ¿Y a qué viene tanto rollo? A que he podido ver –y oír– en vivo a alguien a quien admiro: Arturo Pérez-wait for it-Reverte.

Hay quien sospecha que alguien lo va a marcar en cuanto lo conozca de cerca. Yo no pretendo afirmar que hoy haya conocido a Pérez-Reverte, pero desde luego puedo decir que escucharlo en persona me ha confirmado lo que muchos tal vez sospechábamos: vivimos en un mundo bastante jodido. Y, por supuesto –y léase por favor con la voz del doblador de Samuel L. Jackson–, que “el ser humano es un hijo de puta muy peligroso”. Tarantiniano.

 Arturo Pérez-Reverte.

“No em sembla ètic vendre una cosa que sé que servirà per robar-ne una altra”

ENRIC MIRÓ, copropietari de Spy Space

Obre la primera botiga de productes d'espionatge a Sabadell

Enric Miró Retana va néixer a Sabadell i té 46 anys. Va acabar la secundària i durant la major part del temps s’ha dedicat a la informàtica. Fa poc més de dos mesos, abans de Nadal, va decidir obrir una botiga amb dos socis més. Spy Space, situat al número 16 del cèntric carrer Sant Antoni de Sabadell, és un establiment dedicat a la venda d'aparells d’espionatge, de videovigilància i joguines electròniques.

Ramon Pellicer: "Els bons comunicadors són més necessaris que mai"

El periodista Ramon Pellicer, presentador del Telenotícies vespre de TV3, ha assistit a l’acte de celebració del 40è Aniversari de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i ha compartit experiències i consells amb els futurs periodistes.

Plagios, presiones y responsabilidades

Karl-Theodor zu Guttenberg plagia parte de una tesis doctoral. Después de renunciar a su título de doctor mientras se evalúa el caso, el ministro alemán mejor valorado por sus ciudadanos dimite. Y según mi humilde criterio, quizá sea lo más decoroso y responsable, pero tampoco tenía por qué. Al fin y al cabo, el escándalo no tiene nada que ver con su actividad política y la renuncia al título debería haber bastado. Igualmente, valoro su determinación.

Ana Rosa Quintana plagia, en el año 2000, párrafos enteros de su primera novela, Sabor a hiel, de obras de Danielle Steel y Ángeles Mastretta. Después de quitarse el muerto de encima y echárselo a David Rojo, su estrecho colaborador, la periodista conduce desde 2005 un popular programa matinal que incluso lleva su nombre. El viernes pasado, en él se ofreció la que es, según la presentadora, “la noticia que todo periodista hubiera querido dar”. Después de un juicio en que Santiago del Valle y su mujer, Isabel García, se declararon inocentes del asesinato de Mari Luz Cortés, asesinada hace poco más de tres años, la última declara, en evidente estado de alteración y ante las cámaras del programa, que “su marido se la cargó”.

El cementerio de Praga

Portada del libro El cementerio de Praga - Ed. Lumen.

Me he terminado El cementerio de Praga como el que se quita de encima una asignatura pendiente, y no me he sentido absolutamente tranquilo –al menos en el aspecto literario– hasta que he llegado a la última página de la historia. Y, por consiguiente, a las para mí absolutamente necesarias “inútiles aclaraciones eruditas” que coloca Eco al final y a modo de resumen; esto es, un compendio de capítulos, fechas y situaciones que ayudan sobremanera a recordar aquello que se ha leído. Necesarias, digo, porque la historia está narrada desde el presente y en retrospectiva a partir de la escritura de un diario personal, al que tanto el lector como el Narrador se asoman y pueden extraer sus propias conclusiones, y el tiempo se va intercalando e incluso confundiendo si pasa mucho tiempo entre lectura y lectura –como ha sido mi caso–.

"El més important és tenir una mentalitat digital"

Evaristo González Prieto és el director de l’Institut Torre del Palau de Terrassa des del curs 2009-2010. Professor de secundària de 53 anys nascut a Lleó, coordina també la implantació del projecte Educat1x1 al seu institut. Una aplicació que en el cas d’aquest institut de Terrassa van acollir des del principi ja que portaven vuit anys en projectes i proves pilot de digitalització de les aules dirigides pel Departament d’Educació. Ens hi hem apropat per saber què pensa de la digitalització de les aules ara que tot just fa una setmana que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha anunciat que es congelava l’aplicació de l’1x1.

Jesús Badia: "La música és, primer de tot, comunicació"

El director de l’orquestra de Cultura en viu ressalta la part més social i humana de la música

 

Jesús Badia Masgrau és el director de l’orquestra Cultura en viu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té 46 anys i viu a Berga, on també treballa com a professor de música. La seva formació musical comença a l’Escolania de Montserrat; es va graduar a Barcelona i va endinsar-se en el món de la docència als 16 anys.

De todo un poco

Casi un mes sin escribir. Y ahora lo hago más por obligación autoimpuesta que por gusto o por simple vicio. ¿De qué hablar? ¿Egipto, las tontunas de Esperanza y su Botella, lo bonita que es la iniciativa 1 libro 1 euro? No tengo ni idea, la verdad, y es que ni siquiera sé hacia dónde va este blog. Es decir, ni siquiera sé si debería escribir hechos meramente objetivos, opinar sobre la realidad o permitirme de vez en cuando divagar como lo estoy haciendo. Tal vez sea la semana de vacaciones, que deja mucho tiempo libre y pocas ganas de hacer nada, y para perderse un rato por la mente propia no hace falta mucho.

La democràcia de consens a Bèlgica

Per l’heterogeneïtat de la seva població, dividida principalment per motius lingüístics, Bèlgica és un dels països on la democràcia de consens s’ha establert de manera més notable. A més de les diferències en matèria d’orientació política, social i econòmica de les diferents formacions (entre les quals trobem grups liberals, democratacristians, socialdemòcrates, liberal conservadors, ecologistes i independentistes, aquests últims exclusivament al costat flamenc), s’ha de distingir, a més a més, entre partits arrelats a la regió valona, majoritàriament francòfona, i partits que pertanyen a la regió flamenca, de majoria neerlandòfona.

La democràcia majoritària o de Westminster a la Gran Bretanya

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està constituït com una monarquia parlamentària. El seu Parlament, allotjat a Westminster, és bicameral i comprèn la cambra baixa o Cambra dels Comuns i la cambra altra o Cambra dels Lords. El seu sistema polític és força proper al model majoritari o de Westmisnter que descriu Lijphart. De fet, el seu nom prové de la seu del Parlament Britànic. Actualment, però, hi ha altres estats al món, com Nova Zelanda, que s’apropen més a aquest model ideal que no pas el Regne Unit.

Relato de un náufrago o l'heroisme efímer

Relato de un náufrago és la història real de Luis Alejandro Velasco, un mariner de guerra que va caure al mar Carib juntament amb set companys, va ser declarat mort i va aparèixer deu dies després a una platja del nord de Colòmbia. Els homes naufragats formaven part de la tripulació del destructor Caldas, de la marina de guerra de Colòmbia, que viatjava des de Mobile, als EUA, fins a Cartagena de Indias, a Colòmbia. Des del dia 28 de febrer de 1955, quan es va produir l’accident, i durant deu dies, Velasco va sobreviure sobre una rudimentària embarcació assetjat per taurons i amb el fantasma constant de la fam i la set. Quan va arribar a terra, Velasco va ser tractat d’heroi i va saber explotar econòmicament la seva història, concedint la seva imatge per a multitud de propòsits.