jueves, 2 de junio de 2011

Obri els ulls, senyor Monzó

Senyor Monzó, crec que s’equivoca. Reconec que va quedant clara la seva postura, no només a través de la seva columna del dia 19, sinó també a través de les seves intervencions a Twitter, que manifesten una prepotència que ja ultrapassa el simple escepticisme. Al marge que aquesta no sigui l’actitud correcta –està molt bé que no hi cregui, però deixi’ns fer, que 150.000, segur que ara en som molts més, fan més que zero i en silenci– els seus arguments em semblen d’una debilitat i un desconeixement alarmants.

Primer de tot, sí, se’n diu revolució, però queda clar sols llegint els manifestos que surten de les acampades i manifestacions –sé que de vegades és difícil llegir-se allò de què s’està obstinadament en contra, però li demanaria un esforç– un s’adona que no volem fer caure cap govern o sistema, si és això el que vostè entén per una “revolució”. Potser és que “profunda reforma” no hi cabia al hashtag. Només volem, i això ja ho haurà sentit –si ho ha volgut sentir–, allò que se’ns va prometre de bon començament: que l’economia no ha de servir per especular incontroladament i la democràcia està al servei del poble, que per això hi posem la meitat de la paraula. El problema és que, instal·lats en aquesta falsa democràcia al servei de qui més té, aquesta “profunda reforma”, atesa la poca deferència que els polítics acomodats tenen cap als seus ciutadans –la darrera decisió que es va prendre a nivell estatal consultant el poble crec que van ser, i corregeixi’m si vaig gaire errat, les eleccions generals de 2008– pot semblar tan difícil que pugui ser qualificada, salvant les evidents distàncies, com una revolució. A més, sembla que el temps ens va donant la raó, i les acampades es van estenent arreu del món. Tot i això, li reconec una certesa: això no s’assembla gaire a allò que va passar al món àrab, en la mesura que no vivim en cap sistema autoritari –tot i que veient les càrregues dels mossos un n’ha de dubtar de vegades– i, com ja li he dit, no volem fer caure cap sistema, només fer que s’adapti a allò que en teoria hauria de ser.


"És difícil saber què volen els campistes”. Li repeteixo que es llegeixi les propostes concretes que ja comencen a sortir de les assemblees. Fins i tot diu que ha llegit que algú demana un govern de transició que tregui Espanya de la UE. Ho sento, però aquest “he llegit que algú” en cap cas pot constituir la base per criticar tot un moviment. I això que diu de sortir de la UE no ho he vist encara en cap demanda de Democràcia Real Ja, tot i que allò que ha passat darrerament faci pensar que li cal una reforma –que no revolució– àmplia i urgent si no vol esdevenir definitivament un fracàs. De tota manera, reconec que és aviat per formular un full de ruta clar i consensuat per tots, i els objectius ara mateix passen per establir uns punts mínims que puguin semblar bé a la majoria. Ningú va dir que això fos cosa de dos dies, i no tingui cap dubte que això continuarà més enllà de les acampades. Com ja he sentit alguna vegada, "anem lents però és que anem molt lluny". Finalment, només espero que veient les imatges dels darrers dies hagi abandonat la idea que els “indignats” són un grapat d’okupes i malcriats amb iPhone i “interneeer”. Obri els ulls.