Dilluns a la tarda

Mentre penso si és gaire probable que algú més s’hagi trobat en una situació semblant, o fins i tot si ho pot estar experimentant en aquest moment, els minuts segueixen avançant lentament davant dels meus ulls. És dilluns a la tarda, però ben bé hagués pogut estar diumenge, o dimarts, o gairebé qualsevol altre dia. Una tarda en què un sap, inconscientment, que no traurà profit de res que faci. Una tarda en què passa el temps, s’acaben les cançons, altres comencen, però qualsevol intent de fer quelcom útil –entenguem, en aquest context, útil per acadèmic, o si més no mínimament enriquidor d’alguna manera– mor inclús abans de ser plantejat seriosament.

No es tracta ben bé d’una sensació desagradable, però tampoc resulta còmode saber que aquests moments d’inconsciència desperta, d’hores entumides amb la mirada fixa a la pantalla, de desconnexió passiva de la realitat, no tornaran mai més –i això que mai he estat un gran representant de la doctrina carpe diem–. Es pot saber què em passa? D'on surt aquest estat que transcendeix la distracció, que se'n podria dir gairebé una concentració extrema en el no-res?

Potser simplement el cervell necessiti prendre’s una llicència somiatruites de tant en tant. En aquests moments en què no ets capaç ni tan sols de relaxar-te i llegir un bon llibre, o de mirar una pel·lícula, i pensar que ja faràs demà el que hagis de fer, de tant en tant m’agradaria saber la millor manera d'actuar per fer callar aquesta inquietud. Estirar-me al llit, mirant el sostre? Forçar-me a fer deures i experimentar quin efecte té en mi mateix –desagradable, probablement–? Intentar escriure'n i esperar que algú s’ho llegeixi?

Sigui com sigui, suposo que, de tant en tant, un es pot permetre somiar despert.