Quan un minut ja és massa tard

Acabo d'arribar del TerrassaNTweets i he d'estudiar, així que seré breu. Podria explicar més o menys el que ha passat, el que s'ha dit, el que s'ha comentat, però em sembla a aquestes alçades un exercici bastant fútil. I és que, en aquests casos, un minut de retard ja és, de fet, massa tard.

Com podria posar-me a fer una crònica de dues hores de xerrada entre Ernest Benach, José Antonio Donaire i Xavier Tomàs sobre la realitat i les possibilitats de l'ús de Twitter a la política anomenada 2.0, en la qual no han faltat les necessàries intervencions dels twittaires presents a l'esdeveniment, quan ja tot ha quedat dit en viu al llarg d'aquesta tercera edició de l'activitat. Els interessats en el tema de ben segur ja ho han vist tot en directe per streaming, i els prop de quaranta interessats que hi podíem anar ja hi érem. En qualsevol cas, segur que un es pot mirar la notícia en algun mitjà local d'informació sense necessitat que jo intenti ara recordar tot el que he sentit i transformar-ho en quelcom llegible.

I parlant de sentiments.

Mai més torno a una cosa d'aquestes sense una mínima connexió amb el núvol. L'espai físic existia, evidentment, però la vertadera salsa de la iniciativa corria lliure, de dalt a baix, per la pantalla que reflectia tot el que es deia a Twitter sobre l'acte, tant per part dels mateixos assistents com dels que des de casa ho seguien tot. Així doncs, m'he sentit orfe de quelcom important quan no he pogut transmetre res del que passava de manera immediata i les meves mans no trobaven un teclat on escriure, i és també per això, perquè molts altres ho han sabut aprofitar, que ara dic que no puc escriure sobre la reunió. Mai més aquesta angoixa, aquesta sensació de solitud. En tot cas, a la quarta edició em veureu amb un bon portàtil o, si més no, amb un mòbil amb connexió a Internet. Això ja no em torna a agafar desprevingut.