El cinema en 3D o una bajanada caríssima

El que ve a continuació és un discurs més o menys violent contra les 3D en el cinema actual. Qui busqui quelcom diferent o més interessant, ja pot girar cua.

El cas és que he vingut de treballar fa una estona i m'he proposat, de nou, compartir algun text amb els meus lectors fidels, potser jo mateix i prou, però tampoc sé ben bé per on començar ni on vull arribar. És igual, el tema són les 3D.

 

Atents a la dona de l'esquerra de la imatge. Una rebel. / Foto: REUTERS

Dissabte vaig anar a veure Torrente 4. No penso fer cap crítica de la pel·lícula, perquè opino que el que va a veure-la ja sap el que trobarà, i de fet sap que li agradarà o si més no l'entretindrà una estona –a mi em va decebre una mica–, i el que no hi va també sap per què no ho fa. En qualsevol cas, la meva queixa –no cal dir-ho, totalment personal, objectiva, encesa i potencialment rebatible– va cap a l'ús d'allò que anomenen 3D al cinema.

Primer de tot, per a mi les 3D actuals no deixen de semblar una imatge amb dos cartrons, un davant de l'altre. No sé si això és més o menys subjectiu, però ho vaig sentir tan cutre i fals que em va ofendre bastant. I, per si no fos suficient assistir a un espectacle que m'ha semblat pitjor que veure una pel·li a la manera tradicional, és molt més car que el cinema normal (més de dos euros extra on vaig anar, i si no tens ulleres tranquil que te les pots emportar per un euro més, com les hamburgueses del McDonald's). I no és que em sembli fals i car, que m'ho sembla, sinó que a més és inútil. Quan hi ha moviments ràpids tinc una sensació estranya, i al menys a la pel·lícula que he esmentat –no he vist, per exemple, Avatar, i no tinc ni idea si en aquest cas el 3D és més espectacular, realista o ben aprofitat– són massa descarats els moments en què una acció destaca només per ser expressament realitzada per al lluïment de la tecnologia que, com dic, tampoc no em sembla cap meravella.

Doncs això, la meva primera pel·lícula en 3D –deixant de banda l'IMAX, que allò sí que recordo que marejava bastant– i espero, i confio, que la darrera. Jo, per la meva part, intentaré esperar a que se'ls passi la moda, la tonteria, les ganes de dessagnar l'espectador o el que sigui. I sí, sé que es poden veure en 2D de tota la vida, el problema és –i espero equivocar-me– fins a quan.

Més informació sobre per què el cinema en 3D és un instrument malèfic i la primera causa de baixa laboral a l'Antàrtida, aquest cop d'algú que en sap més que jo i que exposa motius potser més vàlids que els meus (en anglès): Why 3D doesn't work and never will. Case closed.