Relato de un náufrago o l'heroisme efímer

Relato de un náufrago és la història real de Luis Alejandro Velasco, un mariner de guerra que va caure al mar Carib juntament amb set companys, va ser declarat mort i va aparèixer deu dies després a una platja del nord de Colòmbia. Els homes naufragats formaven part de la tripulació del destructor Caldas, de la marina de guerra de Colòmbia, que viatjava des de Mobile, als EUA, fins a Cartagena de Indias, a Colòmbia. Des del dia 28 de febrer de 1955, quan es va produir l’accident, i durant deu dies, Velasco va sobreviure sobre una rudimentària embarcació assetjat per taurons i amb el fantasma constant de la fam i la set. Quan va arribar a terra, Velasco va ser tractat d’heroi i va saber explotar econòmicament la seva història, concedint la seva imatge per a multitud de propòsits.

Tot i això, encara quedava molt per explicar. Uns mesos després del miraculós retorn del jove mariner, Velasco es va presentar al diari on treballava Gabriel García Márquez, El Espectador, i va preguntar quant li oferien per la seva història. En aquell moment tothom ja coneixia el personatge i tot el que podia dir, o tot el que semblava que podia dir, sobre les seves vivències relacionades amb l’accident, i per tant el seu valor de novetat estava ja més que perdut. Velasco ja havia fet discursos patriòtics i anuncis publicitaris, s’havia passejat per mig país i la seva aventura ja havia estat reutilitzada fins al punt que començava a avorrir els lectors. Tot i això, i després d’un primer impuls de rebutjar la història, el director del diari va acceptar la proposta i García Márquez va recollir la seva història en primera persona i en forma de relat. El text va ser publicat per entregues al diari i oferia una important novetat, oculta fins aquell moment: la causa del naufragi no va ser una tempesta, com s’havia dit i repetit fins llavors, sinó que va ser el vent el causant del desastre, ja que la nau portava material de contraban que va caure al mar arrossegant vuit dels tripulants. Aquesta revelació va suposar la caiguda en desgràcia del jove nàufrag, que va haver de deixar la marina, i el tancament del diari El Espectador i posterior exili de García Márquez.

 Recorregut del vaixell fins el naufragi.

Com ja s’ha dit, la novel·la és un relat en primera persona en el qual Luis Alejandro Velasco explica el seu naufragi i com va aguantar viu durant deu dies al mar Carib. La història ens explica en ordre cronològic com el jove va deixar Mobile amb una inexplicable sensació d’inquietud i com poc després es va veure obligat a subsistir mentre esperava un rescat que finalment no va arribar. La desesperació, l’esperança i la indiferència se succeïren a la ment del mariner durant els dies que va estar al mar, i la seva desesperada situació el va portar a patir visions i greus moments de debilitat física i mental. La mort el va perseguir durant tota la seva erràtica travessia i en ocasions el va fer defallir totalment. Velasco confessà a García Márquez que, quan va arribar el sisè dia, “era un muerto en la balsa”.  Tot i això, finalment el mariner va arribar a la costa en un estat de salut lamentable però encara viu, i va ser rescatat i portat a un metge. Després d’una estança a l’Hospital Naval de Cartagena, el nàufrag va ser rebut amb honors i condecorat pel president colombià.

                
Darrere de la qüestió més purament narrativa, no hem d’oblidar que el relat desentranya una història real que havia estat molt deformada prèviament i la seva publicació, feta per entregues a El Espectador, va causar un gran impacte. Sota la realitat destapada està en gran part l’afany del periodista Gabriel García Márquez per trobar la veritat darrere de la cortina d’imprecisions, contradiccions i mentides que s’havia anat teixint al voltant de la increïble història. No hem d’oblidar tampoc que García Márquez va actuar sota un règim dictatorial, el de Gustavo Rojas Pinilla, que aplicava una forta censura sobre els mitjans de comunicació independents. Així doncs, el reporter no només va aconseguir trobar la veritat després d’una entrevista duta a terme durant 20 sessions de sis hores, sinó que ho va fer quan els mitjans afins al règim ja havien donat una versió diferent de la història i la societat, tot i que ja cansada del tema, donava al mariner un estatus heroic que la revelació va tirar per terra. Per tant, la labor periodística que va dur a terme el colombià, compromesa amb la veracitat de la història com no ho havia fet abans cap dels entrevistadors i periodistes que havien escrit sobre el cas, és una de les bases que fan especial aquest relat.

Luis Alejandro Velasco.

Tot i la minuciosa investigació realitzada i la increïble precisió aconseguida al text, basada en les agudes preguntes realitzades per García Márquez i la memòria del mariner, el resultat va portar al plantejament d’un nou temor per part del periodista: “Logramos reconstruir el relato compacto y verídico de sus diez días en el mar. Era tan minucioso y apasionante, que mi único problema literario sería conseguir que el lector lo creyera”. Pel motiu de la credibilitat, a més de la justícia que implicava que la història estigués lligada a qui l’havia viscut i explicat, el mariner i el reporter van acordar que el conte estigués escrit en primera persona i signat pel mateix Velasco.

Potser per aquest motiu, que el gran treball literari realitzat amagava un enorme treball periodístic que ningú més va voler o va saber fer, tant el protagonista de la història com l’autor del llibre es van guanyar l’antipatia del règim dictatorial colombià, i guanyar-se l’antipatia d’un dictador és perillós. Des d’un primer moment, el règim va desmentir que el destructor portés material de contraban, però Luis Alejandro Velasco es va negar a rectificar la seva declaració tot i les pressions, amenaces i intents de suborn. Això li va costar el seu lloc a la marina i l’oblit permanent, mentre que el diari on García Márquez treballava va acabar clausurat i el periodista es va exiliar a París. El militar Rojas Pinilla va deixar la presidència del país el maig de 1957 i també es va exiliar, però va tornar a Colòmbia als anys 60 i fins i tot es va presentar a les eleccions presidencials de 1970, que va perdre per un estret marge de vots contra Misael Pastrana Borrero.

 Gustavo Rojas Pinilla.

Precisament aquest any Márquez va autoritzar la publicació de la història en forma de llibre amb un títol d’una llargada inusual: Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre. De fet, el nom complet de l’obra revela molt de la història i constitueix una curiosa síntesi de les peripècies viscudes per Velasco. La llarguíssima frase atorga una certa justícia a les circumstàncies que va patir el mariner després del naufragi, que van ser tan curioses i sorprenents com la seva supervivència en alta mar. Poc va necessitar Colòmbia (el seu poble, el seu govern, els mitjans de comunicació de masses, les corporacions que van pagar per la imatge publicitària del nàufrag) per convertir el jove en un heroi, i poc més va necessitar el govern per retornar-lo a l’anonimat i condemnar-lo a l’oblit.

La fortalesa del mariner a alta mar, el seu miracle i l’esperança de qui havia sobreviscut sense menjar ni beure durant deu dies van ser valors innegables per a tots aquests agents que el van elevar i homenatjar. També va ser cabdal per la seva incomoditat la descoberta de la causa de l’accident, tant que va portar les greus conseqüències que ja s’han explicat. De fet, la història de Velasco ofereix un poderós exemple del que és la fama, i de la fragilitat de l’heroïcitat atribuïda per un fet casual i no escollit. El mateix Velasco, o García Márquez en el seu nom, escrivia: Mi heroísmo consistió en no dejarme morir. La història d’aquest heroi, que només havia pogut salvar-se a sí mateix, va quedar descoberta i immediatament desmitificada. Podem extreure d’aquest fet, doncs, que en ocasions una bella mentida suposa una tranquil·litat major que la més clara de les certeses. El fet que el mariner havia sobreviscut durant deu dies, que no s’havia deixat morir, no va canviar pel fet que les circumstàncies que hi portaren quedessin destapades, però l’aventura, el romanticisme de l’heroi, la força del lluitador, van quedar tristament tacats per sempre.