Però, en lloc de fer-ho, et vas posar a escriure un post sense sentit

Mires la paret del davant, una paret nua on, des de fa un parell de mesos, t’agradaria penjar un famós quadre de Munch, potser l’únic que tu mateix coneixes. Passada la mitjanit, una com tantes altres, d'un dia sense objectius ni transcendència. Ni assegut, ni estirat, com deixat caure sobre una butaca que primer semblava una extravagància, però que després es va revelar com una cosa bastant còmoda. Un raconet on perdre el temps, i potser quedar-te mig estèril de tant posar-te el portàtil sobre les cames.

Allà penses en silenci, escoltant sense voler la remor de la tele del menjador que emet algun programa imbècil que algú altre mira sense ganes. Marejat pels efectes secundaris d’alguna cosa que t’has pres no fa gaire, entumit per les hores, deprimit pels mesos i anys, gairebé decideixes que ja és hora de fer alguna cosa. Alguna cosa nova, emocionant. Perseguir un somni, potser, escriure d’una bona vegada alguna cosa llegible per una ment sana i aliena a la teva. Alguna cosa que et permeti afirmar que finalment podràs creure, amb el temps, que realment ets un escriptor. Bo o dolent, mediocre, passable, però un escriptor al cap i a la fi, un demiürg de paraules, algú capaç de fer veure, de simular si més no, que és algú interessant.

Però al final, en lloc de fer-ho, et poses a escriure un post sense gaire sentit. I que, i això et fa molta gràcia, no saps si et deixa tant o més buit que abans de començar.

Indignados contra la enfermedad sistémica

“Durante el recorrido, no faltaron reivindicaciones ya conocidas del movimiento, como la exigencia de "una democracia real" que no esté arrodillada ante el poder financiero. Sin embargo, ganaron protagonismo los gritos de protesta contra los tijeretazos en servicios públicos, como los acometidos por la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre.”
Extracto de Público, 15-O: La indignación de Sol contagia al resto del planeta

Este es un fenómeno que se viene observando desde que el gobierno Mas en Catalunya, el de Aguirre en Madrid, y el resto en sus respectivos territorios, han decidido afrontar sus presupuestos y sus maneras de hacer política atacando lo que no debían. Y es bueno manifestarse contra aquello que nos está dejando sin sanidad, sin educación pública, sin una pensión digna y sin tantas otras cosas, pero no podemos olvidar una cosa: una democracia real, un global change, sería mucho más que acabar con retallades o recortes.

Ayer, en Barcelona se pudo notar un equilibrio entre mensajes contra la banca y el cariz que han tomado sus actividades en los últimos tiempos –se podía oír un coro que entonaba un ingenioso equis banqueros se balanceaban sobre la burbuja inmobiliaria–, el malestar social causado por los recortes y otros ya clásicos como el “no les votes”, y esto no debería cambiar. La confluencia de mensajes de protesta, de indignación –por usar un término obligado– contra injusticias de diversos ámbitos no debería cambiar, pero sin olvidar que existe una cierta jerarquía con sus problemas causantes y sus consecuencias derivadas.

No podemos obviar que los recortes no dejan de ser un síntoma de un sistema a todas luces deficiente y erróneo, al menos en su planteamiento actual, y por supuesto de una forma concreta de hacer política con la que, por lo que se pudo ver ayer, mucha gente no está de acuerdo. No podemos dejar de protestar por el maltrato al Estado del bienestar que se ha puesto tan de moda entre nuestros políticos, pero sin abandonar la reivindicación de una democracia real, una democracia no sometida a los dictados del etéreo dirigente, el gran jefe de rostro deformado y desconocido, aquel al que llaman “los mercados”.

Porque los recortes son un síntoma, pero la enfermedad es el sistema –de neoliberalismo salvaje, de dictadura mercantil, de irresponsabilidad bancaria, de opacidad institucional y de muchas cosas más–. Tratar un síntoma no es más que una solución temporal hasta que vuelva a aparecer, probablemente con mayor fuerza, o se manifieste otro de mayor gravedad. Es por ello que no podemos dejar de vacunarnos contra el virus que lo causa, la auténtica enfermedad sistémica insostenible que, si se la deja seguir, terminará devorándolo todo.

Comprar, tirar, comprar: sobre la obsolescencia programada

Hace ya unos meses vi un buen documental sobre la llamada obsolescencia programada; esto es, la programación voluntaria del fin de la vida útil de un producto. O lo que es lo mismo, que muchas de las cosas que empleamos a diario tienen una “fecha de caducidad” implícita que obliga a comprar periódicamente un producto nuevo.

El documental –Comprar, tirar, comprar, de 52 minutos de duración– hace un recorrido histórico por esta “necesaria” costumbre para la producción en masa y el consumismo que, según afirma el documental, “ha definido nuestra vida desde los años veinte”. Una idea que llevó incluso a crear un cártel empresarial en 1924 cuyo objetivo era desarrollar lámparas incandescentes con una duración de 1000 horas, menos de la mitad de las 2500 que se había llegado a alcanzar ya por aquel entonces.

Finalmente, la historia llega hasta lo inevitable: el constante flujo de residuos que genera un sistema productivo que rehúye voluntariamente la eficiencia en pro de forrarse a costa del medio ambiente. Un sistema que tiene un resultado: toneladas de basura electrónica no reutilizable que acaban amontonándose en cualquier país del tercer mundo con un descaro que resulta clamoroso.

En la imagen, las consecuencias de desechar por sistema.

Más información en Wikipedia, en muchos artículos que seguro hay por ahí, y por supuesto en el documental.

Dilluns a la tarda

Mentre penso si és gaire probable que algú més s’hagi trobat en una situació semblant, o fins i tot si ho pot estar experimentant en aquest moment, els minuts segueixen avançant lentament davant dels meus ulls. És dilluns a la tarda, però ben bé hagués pogut estar diumenge, o dimarts, o gairebé qualsevol altre dia. Una tarda en què un sap, inconscientment, que no traurà profit de res que faci. Una tarda en què passa el temps, s’acaben les cançons, altres comencen, però qualsevol intent de fer quelcom útil –entenguem, en aquest context, útil per acadèmic, o si més no mínimament enriquidor d’alguna manera– mor inclús abans de ser plantejat seriosament.

No es tracta ben bé d’una sensació desagradable, però tampoc resulta còmode saber que aquests moments d’inconsciència desperta, d’hores entumides amb la mirada fixa a la pantalla, de desconnexió passiva de la realitat, no tornaran mai més –i això que mai he estat un gran representant de la doctrina carpe diem–. Es pot saber què em passa? D'on surt aquest estat que transcendeix la distracció, que se'n podria dir gairebé una concentració extrema en el no-res?

Potser simplement el cervell necessiti prendre’s una llicència somiatruites de tant en tant. En aquests moments en què no ets capaç ni tan sols de relaxar-te i llegir un bon llibre, o de mirar una pel·lícula, i pensar que ja faràs demà el que hagis de fer, de tant en tant m’agradaria saber la millor manera d'actuar per fer callar aquesta inquietud. Estirar-me al llit, mirant el sostre? Forçar-me a fer deures i experimentar quin efecte té en mi mateix –desagradable, probablement–? Intentar escriure'n i esperar que algú s’ho llegeixi?

Sigui com sigui, suposo que, de tant en tant, un es pot permetre somiar despert.

El enigma de la falla de Amigara

No, este post no trata sobre periodismo de lo desconocido ni comenzará con un bienvenidos a la nave del misterio o similares, sino que se trata de la recomendación de una obra de ficción –un manga, concretamente–. Dicho esto, y antes de que alguien se sienta engañado, que dé comienzo el post.

Después de comenzar un nuevo curso y volver a la rutina –básicamente, a hacer cosas en general– llega el momento de ir cogiendo ritmo y comenzar a actualizar esto, que si no cada vez irá costando más. Solo mencionar dos cosas antes de entrar en materia: pretendo que esto sea una entrada bastante suave –en lugar de comenzar directamente a saco con análisis sesudos de la realidad y mi desagradable visión del mundo, he preferido reinsertarme en esto con una simpática recomendación– y desde luego no prometo mantener un ritmo de actualización de vértigo. Pero al menos espero que no pasen otros cuatro meses hasta la siguiente cosa que se me pase por la cabeza estampar aquí.

Obri els ulls, senyor Monzó

Senyor Monzó, crec que s’equivoca. Reconec que va quedant clara la seva postura, no només a través de la seva columna del dia 19, sinó també a través de les seves intervencions a Twitter, que manifesten una prepotència que ja ultrapassa el simple escepticisme. Al marge que aquesta no sigui l’actitud correcta –està molt bé que no hi cregui, però deixi’ns fer, que 150.000, segur que ara en som molts més, fan més que zero i en silenci– els seus arguments em semblen d’una debilitat i un desconeixement alarmants.

Primer de tot, sí, se’n diu revolució, però queda clar sols llegint els manifestos que surten de les acampades i manifestacions –sé que de vegades és difícil llegir-se allò de què s’està obstinadament en contra, però li demanaria un esforç– un s’adona que no volem fer caure cap govern o sistema, si és això el que vostè entén per una “revolució”. Potser és que “profunda reforma” no hi cabia al hashtag. Només volem, i això ja ho haurà sentit –si ho ha volgut sentir–, allò que se’ns va prometre de bon començament: que l’economia no ha de servir per especular incontroladament i la democràcia està al servei del poble, que per això hi posem la meitat de la paraula. El problema és que, instal·lats en aquesta falsa democràcia al servei de qui més té, aquesta “profunda reforma”, atesa la poca deferència que els polítics acomodats tenen cap als seus ciutadans –la darrera decisió que es va prendre a nivell estatal consultant el poble crec que van ser, i corregeixi’m si vaig gaire errat, les eleccions generals de 2008– pot semblar tan difícil que pugui ser qualificada, salvant les evidents distàncies, com una revolució. A més, sembla que el temps ens va donant la raó, i les acampades es van estenent arreu del món. Tot i això, li reconec una certesa: això no s’assembla gaire a allò que va passar al món àrab, en la mesura que no vivim en cap sistema autoritari –tot i que veient les càrregues dels mossos un n’ha de dubtar de vegades– i, com ja li he dit, no volem fer caure cap sistema, només fer que s’adapti a allò que en teoria hauria de ser.


"És difícil saber què volen els campistes”. Li repeteixo que es llegeixi les propostes concretes que ja comencen a sortir de les assemblees. Fins i tot diu que ha llegit que algú demana un govern de transició que tregui Espanya de la UE. Ho sento, però aquest “he llegit que algú” en cap cas pot constituir la base per criticar tot un moviment. I això que diu de sortir de la UE no ho he vist encara en cap demanda de Democràcia Real Ja, tot i que allò que ha passat darrerament faci pensar que li cal una reforma –que no revolució– àmplia i urgent si no vol esdevenir definitivament un fracàs. De tota manera, reconec que és aviat per formular un full de ruta clar i consensuat per tots, i els objectius ara mateix passen per establir uns punts mínims que puguin semblar bé a la majoria. Ningú va dir que això fos cosa de dos dies, i no tingui cap dubte que això continuarà més enllà de les acampades. Com ja he sentit alguna vegada, "anem lents però és que anem molt lluny". Finalment, només espero que veient les imatges dels darrers dies hagi abandonat la idea que els “indignats” són un grapat d’okupes i malcriats amb iPhone i “interneeer”. Obri els ulls.

Uriel Bertran: "Un cop tinguem la independència ja debatrem sobre el nostre model de país"

Uriel Bertran és el Secretari General de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i diputat de la formació al Parlament de Catalunya. Abans d'això havia estat diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i cap de les joventuts del partit, les JERC. El pal de paller del programa electoral de SI és la promulgació de la Llei de la Independència per part del Parlament, que ja han presentat. El proper dimecres el Parlament debatrà les esmenes a la totalitat.