Quan Jon Sistiaga va escriure aquest llibre, la seva missió no era únicament realitzar un relat de la guerra (o, més ben dit, de les guerres) des d’un punt de vista personal que el periodisme moltes vegades pretén suprimir. Sistiaga no només retrata el conflicte humà des del punt de vista de l’observador, sinó que parla amb la llengua de qui ha viscut la tragèdia de primera mà. Es tracta, doncs, de la mirada d’aquell que un dia, per culpa de la guerra, va perdre un amic.
Es diu molt sovint que l’objectivitat no existeix. Després de llegir el llibre és molt probable que el lector no trobi una brutal mostra d’objectivitat, sinó una visió personal sobre la violència entre éssers humans en què tots els implicats acaben rebent per part de Sistiaga. No existeix un món polaritzat en què els bons són perfectes i els dolents han de ser eliminats, sinó que cada facció participant al conflicte mostra diverses cares. Si un llibre permet alguna cosa al seu autor, és desfogar-se més o menys lliurement, i això és el que el reporter aprofita per dir tot allò que no havia pogut manifestar als seus reportatges durant les nombroses guerres que ha viscut. Sistiaga no pot amagar, i de fet no ho fa, la ràbia que va sentir contra l’exèrcit dels Estats Units quan el seu company, l’operari de càmera de Telecinco José Couso, va morir a l’hospital després d’haver sofert el dispar d’un tanc M1 Abrams de l’exèrcit dels EUA contra l’hotel Palestina. Tampoc amaga com se sent sabent que el Ministeri d’Informació els utilitza com a escuts humans obligant-los a retransmetre des del seu edifici. O el que pensa dels mujahidins que intenten afaitar-se ràpidament la barba per evitar acabar a Guantánamo. Objectivitat, no. Però, i què passa amb l’honestedat? En aquest llibre, l’autor posa les cartes sobre la taula i sense dissimular que allò que escriu constitueix en molts casos allò que pensa, fa partícip al lector de les seves idees i sensacions. No es mostra a favor de ningú i no li causa remordiment reflectir els encerts i els errors, en ocasions tràgics, d’uns i altres. “La credibilidad se la da al periodista su honradez, su honestidad. Ése es nuestro único capital. [...] No existe la objetividad. Mi versión nunca es objetiva. Es mía. Es subjetiva. De Jon Sistiaga”.
Ninguna guerra se parece a otra no és un llibre normal per molts aspectes. Tot el que s’explica és dolorosament real i tot allò que Sistiaga escriu adquireix sentit en els seus reportatges de l’època de què parla, sigui quin sigui el conflicte que descriu en cada moment. El periodista fa un repàs de molts escenaris de combat en què s’ha trobat i revela, tal com ja havia fet en moltes ocasions a la televisió, que el que mostra o li deixen mostrar s’ajusta poc al que realment trobem fora de quadre. Sistiaga, per exemple, no té cap problema en reconèixer que, durant la guerra de l’Afganistan, els milicians del país es mostraven encantats disparant on el periodista volgués i un acte de teatralitat totalment fals es convertia, gràcies a la manipulació d’alguns reporters àvids de grans batalles, en el centre de l’infern a la Terra. “Nunca supimos dónde cayeron todas esas granadas y si había alguien al otro lado”. En aquest joc de falsedat i mentides també hi participen, com sempre, els poders que hi ha darrere de tot enfrontament, que manipulen, falsegen i condicionen la realitat tant com poden. Un joc d’enganys que fins i tot els líders polítics, tant a una com a l’altra banda, practiquen tant com poden i amb el suport de la massa que els venera o, si més no, ho ha de fer veure.
Enderrocament d'una famosa estàtua de Saddam Hussein a Bagdad.
Precisament d’aquesta massa que trobem sota les cares emblemàtiques de qualsevol escenari Sistiaga en parla bastant. Mostra com viu la gent sota una dictadura com la de Hussein, els mecanismes de defensa que es creen davant de l’amenaça externa, la doble intenció dels discursos que alguns professen davant de la càmera i, una vegada més, la mentida d’alguns iraquians que asseguraren oferir fins la seva última gota de sang pel seu líder, país o déu i que van desaparèixer, com faria qualsevol, davant de l’amenaça real. I no sols la mentida, sinó també, i sobretot, la necessitat d’aparentar fidelitat al règim per evitar que els mujabarat, els serveis secrets iraquians, arribessin a saber d’alguna manera el que qualsevol ciutadà pogués afirmar, o simplement dubtar, sobre la legitimitat de les accions del règim. “No se podía levantar la voz para criticar el régimen sin que alguien, en la mesa de al lado, en la habitación de al lado, pudiera escuchar la herejía y delatar al subversivo”.
Pot passar per alt parlar de la guerra des del punt de vista de la societat, però al cap i a la fi a un país com Irak, per molt invisible i misteriosa que fos la seva població durant el mandat de Saddam Hussein, aquesta era un element vital. I no sols constituí, i segueix constituint, la veritable essència del seu país, sinó que a més va ser la que va sofrir l’impacte més profund amb la guerra, tot i que la seva existència estigués gairebé absorbida per la personalitat de l’indiscutible líder i els seus homes de confiança. Com van desvelar fa poques setmanes els documents d’intel·ligència revelats per Wikileaks, Irak ha estat un conflicte amb un impacte brutal i fins fa poc desconegut sobre la població civil. La coalició multinacional podia assegurar tenir raons per atacar Hussein, però en última instància els que més van patir les penúries de la guerra, com en moltes altres ocasions, van ser els civils.
Wikileaks va ser clau a l'hora d'esclarir
moltes incògnites al conflicte d'Irak.
En resum, Jon Sistiaga parla de la guerra, de l’espionatge, de la mentida, de la manipulació, de l’honestedat, de l’horror de viure sota les bombes, de la mort, dels amics, de la mort del seu amic... Però l’autor també reflexiona, com no podia ser d’altra manera, sobre el mateix ofici del periodista, i admet que la d’Irak ha estat potser la guerra millor explicada tot i els obstacles que van trobar els periodistes encarregats de fer-la arribar a la resta del món. Perquè tot i les manipulacions, Sistiaga explica que tant ell com els seus companys de ràdio i televisió “pudimos informar en directo de algo que los espectadores también estaban viendo en directo. No había trampa. No se podía exagerar o minusvalorar lo que ocurría”.
Ninguna guerra se parece a otra no és una crítica a la violència, al conflicte humà, a la guerra en general. Tampoc és el quadern del reporter de guerra que ha lluitat contra les adversitats, que va ser segrestat a Macedònia i que va perdre, un dia d’abril, un company de treball i un gran amic. Ni tan sols és un homenatge a aquest amic. És tot això i moltes altres coses que l’autor reflecteix, amb més o menys importància, dedicant-li unes ratlles o un capítol sencer, sobre la vida a la guerra. La vida del periodista, la del soldat, la del civil, la dels traductors i conductors que els acompanyaven i els ajudaven de manera inestimable a fer la seva feina. Una tasca que poc té a veure amb altres oficis. El periodisme serà més o menys dur, més o menys sacrificat, millor o pitjor pagat, més o menys perillós que altres treballs, però mai serà igual que cap d’ells. El mateix passa amb les societats, les experiències personals durant un conflicte, la manera de procedir de tots els actors que hi participen de manera més o menys directa, de manera més o menys compromesa. A Irak, un sergent va decidir disparar un obús contra la planta 15 de l’hotel Palestina i amb aquesta acció va acabar amb la vida de dos operadors de càmera, José Couso i Taras Protsyuk, aliens al combat però integrants de la realitat de la guerra. Podia no haver passat, o haver passat d’una altra manera, però així va ser. Uns dies després de l’incident, i després de passar moltes i diverses penúries, Sistiaga volava en un helicòpter en direcció a Kuwait amb el cos del seu company. El periodista i molts altres havien estat, al llarg de la guerra, aquell visor que transmet el que passa a qui no pot, o mai de la vida gosaria, apropar-se a l’escenari d’un conflicte armat. Però després de tot plegat la guerra els havia canviat, els havia marcat dolorosament a tots. A propòsit del viatge que els duria fora del país a bord d’un helicòpter de rescat dels EUA, Sistiaga escrivia a l’última pàgina del llibre:
“Nos llevan a casa hundidos, cercenados. Volvíamos la mitad del equipo. Volvíamos a casa, sí, pero yo había dejado una parte de mí en Bagdad. Y José… José se lo había dejado todo. José había muerto y éste era el final de nuestra aventura. Los norteamericanos le mataron y los norteamericanos «nos llevaban a casa»”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario