En fi: adéu, Adéu, permet-me que et tanqui en aquesta tomba oberta i descarnada com tu mateix, despullat i amb els vicis a flor de pell. Potser algú t'estimarà algun dia, encara que hagis estat una ignominiosa víctima de la burocràcia i les bones pràctiques.
Entre aquest punt i la meva destinació, quatre parades.
Deu minuts entre aquest moment i el que quedi (tot està per fer!) del meu destí.
Arrenca el metro. Està tot ple, no puc seure. Assetjat per totes bandes per braços, esquenes i bosses d’esport, tanco els ulls i em tanco, jo també, al regne de l’abstracció. I penso, com per fer-me les coses més difícils encara, que al començament érem feliços, nosaltres. La vaig conèixer aquí mateix, a la L3. Aquella tarda d’abril, el dia del seu aniversari. Per això estava de bon humor. Per això, inconscientment, ella esperava que li passés alguna cosa bona, i per això potser vam fer quelcom més que ensopegar l’un amb l’altre quan el comboi va fer una sotragada. I l’espurna (horrible, terrible expressió) va sorgir com una font enmig del no-res, aigua clara que brolla del mateix sòl i que injecta vida a la força en dos deserts plens de buidor. Jo, per cert, no esperava absolutament res. No era el meu aniversari.
El tren s’atura i obro els ulls. Entre aquest punt i la meva destinació, tres parades. Els acluco i somio despert amb una enorme sala d’espera, blanca com el vagó. Les coses gairebé sempre funcionen, al començament. Què n’han de fer un parell de miserables esclaus de la química, de tot plegat. Estimar-se i riure com un parell de beneits. Sé que sóc cruel, i celebro que ningú em senti. Reprenc el fil del pensament principal i pateixo la metàfora. Com babaus ens empassem la mel fins que no en queda, i volem remuntar el vol però les nostres ridícules potes de filferro cel·lular estan enganxades. Llefiscoses com tot el que hi ha al voltant, com les mans que venen a esclafar (cruelment?) el parell de mosques atrapades amb un truc tan mesquí (què en sabien, elles!). I de qui són, aquestes mans. Seran d’algú altre, o d’alguna altra cosa.
Torno a obrir els ulls, el tren s’atura. Dues, i després el xoc. No vull carregar-li les culpes. Tampoc jo en sóc el responsable, i ara. M’emporto un balanç molt positiu. Reflexiono. N’estic segur? Sí. De res no em servirà negar-m’ho. No tinc un motiu clar per fer-ho, i segurament per això em sento tan malament. Monstre. Mai he estat proper a l’autocompassió, i no començaré precisament ara. Ella no s’ho mereix. Són meves, doncs, aquestes mans? Ben mirat, quants insectes hi ha, al parany? N’hi ha només un, potser? Si és així, m’agradaria saber com es diu.
Lenta frenada. Una coma entre aquest punt i l’apart. El fil de la culpa s’esvaeix, el futur n’ocupa el lloc i es dispara exuberant com la selva amazònica. El que s’esdevindrà és verd i blanc i blau cel. És profund com... no sé. Però ho és molt. M’hi apropo a tota velocitat, i em sento malament. Aquesta nit soparé com qualsevol altra.
Obro els ulls, i el destí m’espera a la següent estació. Cap dels homes, dones i nens que hi ha aquí dins, tancats amb mi, saben qui sóc i què estic a punt de fer. Traïdor. Millor, no m’agrada tenir enemics.
I què puc fer jo, si s’ha esvaït aquell no sé què?
El metro s’atura, baixo amb el riu de carn i ossos i jaquetes i motxilles. Del passadís de la dreta arriba el so llunyà d’una guitarra i una veu profunda, ronca. No és el meu estil. Tombo cap a l’esquerra, on m’espera un passadís buit de parets blanques. Però allà hi ha algú més.
Quan la veig, el punt de fuga sembla tan llunyà com al principi. Quan em veu, no sé què pensa, però abaixa el cap. M’hi apropo i espero. Sé que em costarà una barbaritat. Abans, però, m’ha de dir una cosa.
Això s’ha acabat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario