El cementerio de Praga

Portada del libro El cementerio de Praga - Ed. Lumen.

Me he terminado El cementerio de Praga como el que se quita de encima una asignatura pendiente, y no me he sentido absolutamente tranquilo –al menos en el aspecto literario– hasta que he llegado a la última página de la historia. Y, por consiguiente, a las para mí absolutamente necesarias “inútiles aclaraciones eruditas” que coloca Eco al final y a modo de resumen; esto es, un compendio de capítulos, fechas y situaciones que ayudan sobremanera a recordar aquello que se ha leído. Necesarias, digo, porque la historia está narrada desde el presente y en retrospectiva a partir de la escritura de un diario personal, al que tanto el lector como el Narrador se asoman y pueden extraer sus propias conclusiones, y el tiempo se va intercalando e incluso confundiendo si pasa mucho tiempo entre lectura y lectura –como ha sido mi caso–.

"El més important és tenir una mentalitat digital"

Evaristo González Prieto és el director de l’Institut Torre del Palau de Terrassa des del curs 2009-2010. Professor de secundària de 53 anys nascut a Lleó, coordina també la implantació del projecte Educat1x1 al seu institut. Una aplicació que en el cas d’aquest institut de Terrassa van acollir des del principi ja que portaven vuit anys en projectes i proves pilot de digitalització de les aules dirigides pel Departament d’Educació. Ens hi hem apropat per saber què pensa de la digitalització de les aules ara que tot just fa una setmana que la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha anunciat que es congelava l’aplicació de l’1x1.

Jesús Badia: "La música és, primer de tot, comunicació"

El director de l’orquestra de Cultura en viu ressalta la part més social i humana de la música

 

Jesús Badia Masgrau és el director de l’orquestra Cultura en viu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Té 46 anys i viu a Berga, on també treballa com a professor de música. La seva formació musical comença a l’Escolania de Montserrat; es va graduar a Barcelona i va endinsar-se en el món de la docència als 16 anys.

De todo un poco

Casi un mes sin escribir. Y ahora lo hago más por obligación autoimpuesta que por gusto o por simple vicio. ¿De qué hablar? ¿Egipto, las tontunas de Esperanza y su Botella, lo bonita que es la iniciativa 1 libro 1 euro? No tengo ni idea, la verdad, y es que ni siquiera sé hacia dónde va este blog. Es decir, ni siquiera sé si debería escribir hechos meramente objetivos, opinar sobre la realidad o permitirme de vez en cuando divagar como lo estoy haciendo. Tal vez sea la semana de vacaciones, que deja mucho tiempo libre y pocas ganas de hacer nada, y para perderse un rato por la mente propia no hace falta mucho.

La democràcia de consens a Bèlgica

Per l’heterogeneïtat de la seva població, dividida principalment per motius lingüístics, Bèlgica és un dels països on la democràcia de consens s’ha establert de manera més notable. A més de les diferències en matèria d’orientació política, social i econòmica de les diferents formacions (entre les quals trobem grups liberals, democratacristians, socialdemòcrates, liberal conservadors, ecologistes i independentistes, aquests últims exclusivament al costat flamenc), s’ha de distingir, a més a més, entre partits arrelats a la regió valona, majoritàriament francòfona, i partits que pertanyen a la regió flamenca, de majoria neerlandòfona.

La democràcia majoritària o de Westminster a la Gran Bretanya

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord està constituït com una monarquia parlamentària. El seu Parlament, allotjat a Westminster, és bicameral i comprèn la cambra baixa o Cambra dels Comuns i la cambra altra o Cambra dels Lords. El seu sistema polític és força proper al model majoritari o de Westmisnter que descriu Lijphart. De fet, el seu nom prové de la seu del Parlament Britànic. Actualment, però, hi ha altres estats al món, com Nova Zelanda, que s’apropen més a aquest model ideal que no pas el Regne Unit.

Relato de un náufrago o l'heroisme efímer

Relato de un náufrago és la història real de Luis Alejandro Velasco, un mariner de guerra que va caure al mar Carib juntament amb set companys, va ser declarat mort i va aparèixer deu dies després a una platja del nord de Colòmbia. Els homes naufragats formaven part de la tripulació del destructor Caldas, de la marina de guerra de Colòmbia, que viatjava des de Mobile, als EUA, fins a Cartagena de Indias, a Colòmbia. Des del dia 28 de febrer de 1955, quan es va produir l’accident, i durant deu dies, Velasco va sobreviure sobre una rudimentària embarcació assetjat per taurons i amb el fantasma constant de la fam i la set. Quan va arribar a terra, Velasco va ser tractat d’heroi i va saber explotar econòmicament la seva història, concedint la seva imatge per a multitud de propòsits.