Parlar de Territorio comanche és fer-ho de la novel·la d’un periodista, Arturo Pérez-Reverte, que mai abans havia publicat res tan íntim i personal, ja que les seves obres literàries anteriors sempre havien estat ambientades en èpoques molt més llunyanes en el temps. I, en la meva opinió, no podia haver-se apropat d’una altra manera a les seves vivències com a periodista destinat a diversos conflictes arreu del món. Perquè, després d’haver llegit la novel·la, tinc la sensació que era una experiència vital que calia fer pública i compartir-la per ell mateix, a la seva manera. Val a dir que en cap cas l’obra representa la vida de l’autor i, si més no les situacions poden semblar en ocasions molt creïbles, les experiències del protagonista no estan necessàriament basades en les del seu autor, reporter de guerra durant vint-i-un anys. Així, i tot i no portar l’etiqueta de basat en fets reals, el periodista de guerra reivindica el seu paper en situacions on l’informador és una fitxa menor i es respira el tràgic resultat dels interessos dels que no s’embruten les mans. “La guerra es un negocio de tenderos y de generales, hijos míos”.
Crònica de la guerra de Croàcia per Arturo Pérez-Reverte, on a més parla
de com es va viure el conflicte des del punt de vista del periodista.
Amb l’excusa d’una obsessió personal del càmera de TVE que acompanya al periodista, que mai ha aconseguit filmar el moment de l’esclat d’un pont i decideix fer-ho a Bijelo Polje –ciutat situada al nord de l’actual Montenegro- el reporter Barlés, un reporter anònim de ficció –en cursiva perquè, tot i que com ja hem dit l’obra no constitueix una autobiografia de l’autor, el missatge i el context en què es desenvolupa l’acció tenen poc de fantasiosos- recorda, a través de situacions diverses i repartides al llarg d’una vida dedicada al periodisme de conflictes, els episodis més destacats, curiosos i impactants que han marcat la seva carrera. Barlés recorda aquells que l’han acompanyat durant el camí, alguns d’ells morts per diverses causes i en diverses guerres, i confecciona un currículum vitae a través de les experiències que l’han anat modelant com a reporter. Així, de manera aparentment desordenada i en forma de recull d’anècdotes més o menys inspirades en la realitat del reporter, Pérez-Reverte va teixint un retrat del conflicte –i dels conflictes, ja que no només apareixen al llibre les guerres de Iugoslàvia– que es distancia de les visions oficials i de tot allò que hom podia portar preconcebut de la guerra; al cap i a la fi, la visió dels que són al peu del canó acostuma a ser esfereïdora.
A l’obra, Barlés mostra una guerra polièdrica, amb una gran varietat de cares. Així, trobem la cara trista de la guerra, escenificada a través dels morts, els ferits, les ciutats arrasades; la cara apàtica dels administradors de TVE –segons Barlés, l’estereotip del “chupatintas de moqueta que ficha a las seis para irse a casa y ver el partido”-, que “parapetados en sus despachos y muy lejos de la realidad de un campo de batalla, se apuntaban como un éxito rebajar mil duros de una cuenta de dos o tres millones de pesetas”; la cara amable en ocasions, en forma d’anècdotes amb altres professionals del món dels medis, i també la cara solidària de l’agent passiu –ell mateix i molts altres- que finalment no pot aguantar més i intenta implicar-se directament –“Mientras otros periodistas contaban la guerra desde hoteles de Medugorje, Split y Zagreb, él [Miguel Gil Moreno] vivía casi todo el tiempo en Mostar, y cada vez salía y regresaba con medicinas y comida para los niños”; “[...] el día que Barlés no pudo quedarse quieto y ella [Corinne Dufka] lo fotografió sacando niños en brazos”-.
Un edifici de la ciutat de Mostar (Bòsnia i Herzegovina) en l'actualitat.
En un món de dificultats, on fins i tot la vida personal dels enviats als conflictes és precària –en diverses ocasions parla l’autor de l’afició de les dones dels reporters de guerra a demanar el divorci- aquests semblen, en moltes ocasions, sentir una certa atracció pel perill, una passió que manifesten una i altra vegada i els empeny a seguir. Aquestes maneres de veure i de viure un conflicte –la del patidor, la passiva, l’activa, la distanciada- poden arribar a semblar contradictòries, oposades, però és preferible veure-les com a complementàries i naturals. Al cap i a la fi, no podem culpar-nos per respondre d’una manera suau i relativament despreocupada a esdeveniments que semblen no afectar en absolut a la nostra còmoda quotidianitat. L’empatia existeix en la gran majoria de nosaltres, però generalment acaba quan donem un euro al dia a qualsevol ONG, tanquem el diari i el nostre pensament es desplaça cap al què soparem avui, molt més immediat.
Com ja s’ha dit, Pérez-Reverte sembla reivindicar el paper de l’intermediari que viu les coses de primera mà, s’horroritza i es lamenta, però que manté l’objectiu de qualsevol informador: arribar a temps per a emetre al telenotícies. Barlés té una certa consciència de classe i desconfia de tots aquells que no hi pertanyen en un escenari on pots acabar amb un tret al cap com qui no vol la cosa o una mina pot endur-se les teves expectatives, el teu futur i les teves cames. El periodista fins i tot apunta que a la guerra un no es pot refiar ni dels seus mateixos companys de professió –“[...] los enviados especiales hacen la carrera juntos, pero el sprint lo corre cada uno por su cuenta”-. Així, la difícil situació requereix una col·laboració entre iguals, però és interessant veure com el model competitiu instaurat arreu del món, on l’èxit d’un depèn del fracàs de molts altres, perdura i persisteix fins i tot en un escenari on prendre un risc és jugar-se la vida a cada passa i una gran fotografia pot ser també l’última.
La ciutat de Vukovar (est de Croàcia), bombardejada durant
l'ofensiva sèrbia del 1991 a la Guerra Croata d'Independència (1991-1995).
Precisament aquest paper de l’intermediari, tot i l’aparent frivolitat amb què l’autor pren alguns elements en certs moments puntuals –“[Había visto] a una niña de diez años con un tiro en la cabeza, en mitad de un charco de sangre en el salón de su casa –era curiosa la cantidad de sangre que podía tener en el cuerpo una cría tan pequeña-”-, està ple de dolor i, sobretot, d’horror. L’autor identifica l’horror de diverses maneres, i en aquest aspecte també és crític amb tots aquells que no l’han viscut de primera mà però es creuen amb potestat per parlar-hi i fins i tot fer-ne teories –“Con los compromisos intelectuales, con los manifiestos de solidaridad, con los artículos de opinión [...] los artilleros serbios se limpiaban el culo desde hacía tres años”; “La gente cree que el colmo de la guerra son los muertos, las tripas y la sangre. Pero el horror es algo tan simple como la mirada de un niño, o el vacío en la expresión de un soldado al que van a fusilar”. De nou, l’autor impacta en el lector mostrant terribles escenes que, en el millor dels casos (o, si més no, en el més habitual dels casos), cap de nosaltres hauríem de presenciar de primera mà i molt menys experimentar personalment. Tampoc la crítica a aquells que intenten acabar amb la guerra “còmodament” hauria de ser passada per alt. Podem considerar que tothom pot fer alguna cosa més per ajudar en qualsevol situació, però crec que, per inútil que sigui, sempre és necessari intentar resoldre les coses d’una altra manera. És evident que, des del punt de vista de qui es troba en primera línia, qualsevol esforç de part d’aquells que no es trobin allà pot ser interpretat com un tímid intent per aturar allò que succeeix (una actuació que podríem qualificar de “cridar fluixet”), però sense adoptar mesures diplomàtiques i intents d’acabar amb un conflicte des de dalt, l’únic que queda és portar medecines als malalts, embenar els ferits, enterrar els morts i esperar que tots es matin entre ells per reconstruir les ciutats i esperar a que els nens d’uns i altres creixin per clamar venjança. Si arriben a créixer.
Tanc incendiat a Vukovar (Croàcia).
En conclusió, Territorio comanche constitueix una visió de la guerra íntima i personal, fictícia però creïble i impactant. En poc menys de 150 pàgines l’autor és capaç d’oferir un quadre dramàtic del conflicte humà que, segons Barlés, sempre ha estat el mateix. Des de Troia fins a Bòsnia, la guerra només ha patit canvis en els uniformes i els seus participants, però la base segueix sent la mateixa, i la maldat i la cobdícia dels mateixos ha seguit –i seguirà- propiciant una matança en persecució d’objectius que a la majoria dels actors implicats se’ls escapen. Aquí destaca el paper de l’informador com a element extern que només actua com a finestra per a la resta del món però que, tal com expressa Barlés, només apropa lleugerament una realitat caòtica i desconeguda per a aquells que viuen “allí donde puedes beber cerveza viendo pasar a la gente, y las chicas guapas pasean por la calle sin que les peguen un tiro”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario