Quan hom es proposa la difícil tasca de transmetre allò que ha passat a aquells que no hi eren per viure-ho de primera mà, arriba a ser inevitable caure en apreciacions personals o manifestar un punt de vista, el nostre, que potser no és l’idoni per a aquells que ens escolten. Des de la conversa més trivial sobre com va anar el concert de dissabte fins a la notícia periodística de calat internacional, quan hem de condensar una experiència d’hores, dies o setmanes en el reduït espai d’una conversa, les línies d’un diari o el minut del telenotícies, és necessari realitzar una selecció. I a partir d’aquí comencen els problemes.
En moltes ocasions, retallar és imperatiu si volem transmetre informació.
Prenem com a exemple la vaga del 29 de setembre. Barcelona acollia diverses manifestacions i fins i tot un brot de violència que s’atribuí a grups organitzats de joves anti-sistema. Suposem (ja que, sincerament, jo no hi era en aquell moment) que els aldarulls van succeir durant una hora concreta i la resta del dia va transcórrer amb una normalitat relativa si tenim en compte que era jornada de vaga general. Qüestionem-nos què apareixerà al telediari de la nit o, si més no, què copsarà la major part de l’atenció dels telespectadors i la major part del temps dedicat als esdeveniments del dia a la ciutat de Barcelona. Ni més ni menys que allò que els responsables de l’espai televisiu saben que atraurà més l’atenció dels seus clients: la violència, el conflicte; en resum, l’espectacle. Deien a classe que els grans objectius del periodisme són, fonamentalment, tres: formar, informar i entretenir. I, per sort o per desgràcia (depenent del cas), és aquest últim el que s’acaba imposant en moltes ocasions. Perquè normalment és més impactant i surt més rendible oferir un minut de vidres trencats, cotxes cremats i escombraries pel terra que compartir l’espai amb trenta segons de marxa pacífica pel carrer, botiguers obrint a primera hora del matí i quatre crits per megafonia cridant a la vaga. I per si això no fos suficient, la condensació d’una hora de successos espaiats en un minut de vídeo sense descans poden provocar una sensació de caos que en absolut contrasti amb la realitat.
El famós cotxe de la Guàrdia Urbana cremat durant les protestes.
Deixant enrere l’exemple, és molt difícil transmetre tot allò que succeeix i no diguem ja fer-ho de manera objectiva. Si és que l’objectivitat existeix, fet que sembla haver esdevingut un dilema filosòfic sobre el qual no prendré ara cap posició, ja que això seria, precisament, no ser objectiu. I és que qualsevol enunciat que ens aparti de la posició de l’observador apàtic sembla portar-nos irremissiblement cap a la subjectivitat. La perversa subjectivitat.
En la meva opinió (i ara sóc subjectiu, per molt que no agradi), reflectir la realitat de manera més o menys acurada no té, en ocasions, massa a veure amb el grau d’objectivitat que hom s’escarrassi a posar al discurs. Més enllà d'opinions personals i obscurs interessos partidistes, de vegades, com ja hem vist, es tracta simplement d’un problema d’espai, i no es tracta tant de ser subjectiu com de ser selectiu. Perquè per a reflectir els fets amb un cent per cent de veracitat, i tornant a l’exemple del 29 de setembre, necessitaríem una càmera a cada racó del país filmant durant les 24 hores de vaga general, i ni tan sols així l’espectador podria sentir el clima que es viu.
El periodista del futur?
Així doncs, i a primer cop d'ull, sembla que la decisió salomònica per a aconseguir reflectir la realitat amb un grau de veracitat el més alt possible seria la de dedicar a cada cosa tant espai relatiu com va ocupar en el seu moment. Potser ens sortiria una notícia ben avorrida, què hi farem, però seria acurada. O potser caldria més atribuir importància a allò que porti a conseqüències més notables, encara que això sigui en detriment d’altres fets que també van tenir el seu paper però malauradament no van ser tan transcendentals. Veient les declaracions de diverses personalitats de la política catalana, sembla que les actuacions violentes a Barcelona haurien causat, més enllà de l’entreteniment de l’espectador, notables reaccions per part d’altres sectors, i això donaria la raó als medis majoritaris que van cobrir la vaga a Barcelona. Així doncs, i com sembla passar quan s’intenta cercar una solució a un dilema, tot depèn del punt de vista que adoptem. I aquí tenim la nostra maltractada subjectivitat fent-nos la guitza de nou.
