SEO. Una historia de perversión y asesinato creativo

Google SEO. Web SEO. Según Google Insights for Search, esta es la mejor forma de comenzar un artículo sobre el Search Engine Optimization –o, sencillamente, posicionamiento en buscadores– si quieres hordas de lectores entrando en masa a través de tu buscador favorito –y cada día el de más gente–.

DE QUÉ VA ESTO

¿Qué es el SEO? Por si la Wikipedia pilla lejos, el SEO es básicamente la manera de posicionar cualquier texto en internet para que los buscadores lo encuentren más y mejor. Hay muchas formas de hacerlo –a través de un código limpio, el uso de tags adecuados u otorgando un rango de letra mayor a aquello más relevante, por ejemplo–, pero voy a centrarme en lo que otros llamaron hace mucho tiempo ya This Boring Headline Is Written for Google.

Indignados contra la enfermedad sistémica

“Durante el recorrido, no faltaron reivindicaciones ya conocidas del movimiento, como la exigencia de "una democracia real" que no esté arrodillada ante el poder financiero. Sin embargo, ganaron protagonismo los gritos de protesta contra los tijeretazos en servicios públicos, como los acometidos por la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre.”
Extracto de Público, 15-O: La indignación de Sol contagia al resto del planeta

Este es un fenómeno que se viene observando desde que el gobierno Mas en Catalunya, el de Aguirre en Madrid, y el resto en sus respectivos territorios, han decidido afrontar sus presupuestos y sus maneras de hacer política atacando lo que no debían. Y es bueno manifestarse contra aquello que nos está dejando sin sanidad, sin educación pública, sin una pensión digna y sin tantas otras cosas, pero no podemos olvidar una cosa: una democracia real, un global change, sería mucho más que acabar con retallades o recortes.

Ayer, en Barcelona se pudo notar un equilibrio entre mensajes contra la banca y el cariz que han tomado sus actividades en los últimos tiempos –se podía oír un coro que entonaba un ingenioso equis banqueros se balanceaban sobre la burbuja inmobiliaria–, el malestar social causado por los recortes y otros ya clásicos como el “no les votes”, y esto no debería cambiar. La confluencia de mensajes de protesta, de indignación –por usar un término obligado– contra injusticias de diversos ámbitos no debería cambiar, pero sin olvidar que existe una cierta jerarquía con sus problemas causantes y sus consecuencias derivadas.

No podemos obviar que los recortes no dejan de ser un síntoma de un sistema a todas luces deficiente y erróneo, al menos en su planteamiento actual, y por supuesto de una forma concreta de hacer política con la que, por lo que se pudo ver ayer, mucha gente no está de acuerdo. No podemos dejar de protestar por el maltrato al Estado del bienestar que se ha puesto tan de moda entre nuestros políticos, pero sin abandonar la reivindicación de una democracia real, una democracia no sometida a los dictados del etéreo dirigente, el gran jefe de rostro deformado y desconocido, aquel al que llaman “los mercados”.

Porque los recortes son un síntoma, pero la enfermedad es el sistema –de neoliberalismo salvaje, de dictadura mercantil, de irresponsabilidad bancaria, de opacidad institucional y de muchas cosas más–. Tratar un síntoma no es más que una solución temporal hasta que vuelva a aparecer, probablemente con mayor fuerza, o se manifieste otro de mayor gravedad. Es por ello que no podemos dejar de vacunarnos contra el virus que lo causa, la auténtica enfermedad sistémica insostenible que, si se la deja seguir, terminará devorándolo todo.

Obri els ulls, senyor Monzó

Senyor Monzó, crec que s’equivoca. Reconec que va quedant clara la seva postura, no només a través de la seva columna del dia 19, sinó també a través de les seves intervencions a Twitter, que manifesten una prepotència que ja ultrapassa el simple escepticisme. Al marge que aquesta no sigui l’actitud correcta –està molt bé que no hi cregui, però deixi’ns fer, que 150.000, segur que ara en som molts més, fan més que zero i en silenci– els seus arguments em semblen d’una debilitat i un desconeixement alarmants.

Primer de tot, sí, se’n diu revolució, però queda clar sols llegint els manifestos que surten de les acampades i manifestacions –sé que de vegades és difícil llegir-se allò de què s’està obstinadament en contra, però li demanaria un esforç– un s’adona que no volem fer caure cap govern o sistema, si és això el que vostè entén per una “revolució”. Potser és que “profunda reforma” no hi cabia al hashtag. Només volem, i això ja ho haurà sentit –si ho ha volgut sentir–, allò que se’ns va prometre de bon començament: que l’economia no ha de servir per especular incontroladament i la democràcia està al servei del poble, que per això hi posem la meitat de la paraula. El problema és que, instal·lats en aquesta falsa democràcia al servei de qui més té, aquesta “profunda reforma”, atesa la poca deferència que els polítics acomodats tenen cap als seus ciutadans –la darrera decisió que es va prendre a nivell estatal consultant el poble crec que van ser, i corregeixi’m si vaig gaire errat, les eleccions generals de 2008– pot semblar tan difícil que pugui ser qualificada, salvant les evidents distàncies, com una revolució. A més, sembla que el temps ens va donant la raó, i les acampades es van estenent arreu del món. Tot i això, li reconec una certesa: això no s’assembla gaire a allò que va passar al món àrab, en la mesura que no vivim en cap sistema autoritari –tot i que veient les càrregues dels mossos un n’ha de dubtar de vegades– i, com ja li he dit, no volem fer caure cap sistema, només fer que s’adapti a allò que en teoria hauria de ser.


"És difícil saber què volen els campistes”. Li repeteixo que es llegeixi les propostes concretes que ja comencen a sortir de les assemblees. Fins i tot diu que ha llegit que algú demana un govern de transició que tregui Espanya de la UE. Ho sento, però aquest “he llegit que algú” en cap cas pot constituir la base per criticar tot un moviment. I això que diu de sortir de la UE no ho he vist encara en cap demanda de Democràcia Real Ja, tot i que allò que ha passat darrerament faci pensar que li cal una reforma –que no revolució– àmplia i urgent si no vol esdevenir definitivament un fracàs. De tota manera, reconec que és aviat per formular un full de ruta clar i consensuat per tots, i els objectius ara mateix passen per establir uns punts mínims que puguin semblar bé a la majoria. Ningú va dir que això fos cosa de dos dies, i no tingui cap dubte que això continuarà més enllà de les acampades. Com ja he sentit alguna vegada, "anem lents però és que anem molt lluny". Finalment, només espero que veient les imatges dels darrers dies hagi abandonat la idea que els “indignats” són un grapat d’okupes i malcriats amb iPhone i “interneeer”. Obri els ulls.

El cinema en 3D o una bajanada caríssima

El que ve a continuació és un discurs més o menys violent contra les 3D en el cinema actual. Qui busqui quelcom diferent o més interessant, ja pot girar cua.

El cas és que he vingut de treballar fa una estona i m'he proposat, de nou, compartir algun text amb els meus lectors fidels, potser jo mateix i prou, però tampoc sé ben bé per on començar ni on vull arribar. És igual, el tema són les 3D.

 

Atents a la dona de l'esquerra de la imatge. Una rebel. / Foto: REUTERS

Plagios, presiones y responsabilidades

Karl-Theodor zu Guttenberg plagia parte de una tesis doctoral. Después de renunciar a su título de doctor mientras se evalúa el caso, el ministro alemán mejor valorado por sus ciudadanos dimite. Y según mi humilde criterio, quizá sea lo más decoroso y responsable, pero tampoco tenía por qué. Al fin y al cabo, el escándalo no tiene nada que ver con su actividad política y la renuncia al título debería haber bastado. Igualmente, valoro su determinación.

Ana Rosa Quintana plagia, en el año 2000, párrafos enteros de su primera novela, Sabor a hiel, de obras de Danielle Steel y Ángeles Mastretta. Después de quitarse el muerto de encima y echárselo a David Rojo, su estrecho colaborador, la periodista conduce desde 2005 un popular programa matinal que incluso lleva su nombre. El viernes pasado, en él se ofreció la que es, según la presentadora, “la noticia que todo periodista hubiera querido dar”. Después de un juicio en que Santiago del Valle y su mujer, Isabel García, se declararon inocentes del asesinato de Mari Luz Cortés, asesinada hace poco más de tres años, la última declara, en evidente estado de alteración y ante las cámaras del programa, que “su marido se la cargó”.

Transmetre la realitat tal com és, una utopia?

Quan hom es proposa la difícil tasca de transmetre allò que ha passat a aquells que no hi eren per viure-ho de primera mà, arriba a ser inevitable caure en apreciacions personals o manifestar un punt de vista, el nostre, que potser no és l’idoni per a aquells que ens escolten. Des de la conversa més trivial sobre com va anar el concert de dissabte fins a la notícia periodística de calat internacional, quan hem de condensar una experiència d’hores, dies o setmanes en el reduït espai d’una conversa, les línies d’un diari o el minut del telenotícies, és necessari realitzar una selecció. I a partir d’aquí comencen els problemes.

 En moltes ocasions, retallar és imperatiu si volem transmetre informació.

Prenem com a exemple la vaga del 29 de setembre. Barcelona acollia diverses manifestacions i fins i tot un brot de violència que s’atribuí a grups organitzats de joves anti-sistema. Suposem (ja que, sincerament, jo no hi era en aquell moment) que els aldarulls van succeir durant una hora concreta i la resta del dia va transcórrer amb una normalitat relativa si tenim en compte que era jornada de vaga general. Qüestionem-nos què apareixerà al telediari de la nit o, si més no, què copsarà la major part de l’atenció dels telespectadors i la major part del temps dedicat als esdeveniments del dia a la ciutat de Barcelona. Ni més ni menys que allò que els responsables de l’espai televisiu saben que atraurà més l’atenció dels seus clients: la violència, el conflicte; en resum, l’espectacle. Deien a classe que els grans objectius del periodisme són, fonamentalment, tres: formar, informar i entretenir. I, per sort o per desgràcia (depenent del cas), és aquest últim el que s’acaba imposant en moltes ocasions. Perquè normalment és més impactant i surt més rendible oferir un minut de vidres trencats, cotxes cremats i escombraries pel terra que compartir l’espai amb trenta segons de marxa pacífica pel carrer, botiguers obrint a primera hora del matí i quatre crits per megafonia cridant a la vaga. I per si això no fos suficient, la condensació d’una hora de successos espaiats en un minut de vídeo sense descans poden provocar una sensació de caos que en absolut contrasti amb la realitat.

 El famós cotxe de la Guàrdia Urbana cremat durant les protestes.

Deixant enrere l’exemple, és molt difícil transmetre tot allò que succeeix i no diguem ja fer-ho de manera objectiva. Si és que l’objectivitat existeix, fet que sembla haver esdevingut un dilema filosòfic sobre el qual no prendré ara cap posició, ja que això seria, precisament, no ser objectiu. I és que qualsevol enunciat que ens aparti de la posició de l’observador apàtic sembla portar-nos irremissiblement cap a la subjectivitat. La perversa subjectivitat.

En la meva opinió (i ara sóc subjectiu, per molt que no agradi), reflectir la realitat de manera més o menys acurada no té, en ocasions, massa a veure amb el grau d’objectivitat que hom s’escarrassi a posar al discurs. Més enllà d'opinions personals i obscurs interessos partidistes, de vegades, com ja hem vist, es tracta simplement d’un problema d’espai, i no es tracta tant de ser subjectiu com de ser selectiu. Perquè per a reflectir els fets amb un cent per cent de veracitat, i tornant a l’exemple del 29 de setembre, necessitaríem una càmera a cada racó del país filmant durant les 24 hores de vaga general, i ni tan sols així l’espectador podria sentir el clima que es viu.

El periodista del futur?

Així doncs, i a primer cop d'ull, sembla que la decisió salomònica per a aconseguir reflectir la realitat amb un grau de veracitat el més alt possible seria la de dedicar a cada cosa tant espai relatiu com va ocupar en el seu moment. Potser ens sortiria una notícia ben avorrida, què hi farem, però seria acurada. O potser caldria més atribuir importància a allò que porti a conseqüències més notables, encara que això sigui en detriment d’altres fets que també van tenir el seu paper però malauradament no van ser tan transcendentals. Veient les declaracions de diverses personalitats de la política catalana, sembla que les actuacions violentes a Barcelona haurien causat, més enllà de l’entreteniment de l’espectador, notables reaccions per part d’altres sectors, i això donaria la raó als medis majoritaris que van cobrir la vaga a Barcelona. Així doncs, i com sembla passar quan s’intenta cercar una solució a un dilema, tot depèn del punt de vista que adoptem. I aquí tenim la nostra maltractada subjectivitat fent-nos la guitza de nou.